El vigilant. Peter Terrin. Raig Verd Editorial.
Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968) representa una veu única en la literatura contemporània en llengua neerlandesa, tractant temes universals i alhora de gran actualitat.
D’ell s’ha dit que és «un mestre del detall ominós», i és considerat per la crítica com un inconformista literari, un escriptor clàssic que no segueix les tendències i un estilista magistral. També ha escrit teatre i participa activament com a columnista en diferents mitjans.
Ha estat guardonat amb diversos premis literaris com el Premi de Literatura AKO i el Premi de Literatura de la Unió Europea.
Sinopsi:
Dos vigilants, aïllats en l’aparcament d’un edifici de luxe, esperen l’arribada del seu relleu i de les provisions que els mantenen amb vida. Tenen prohibit comunicar-se amb els residents, i la situació s’agreuja quan observen com tots, excepte un, abandonen l’edifici el mateix dia. La suposició que al món exterior hagi esclatat una catàstrofe, la falta de provisions i la possibilitat que tot sigui una prova per a aconseguir un ascens els portaran al límit de la seva resistència.
La por a l’exterior i a l’altre, la necessitat d’aguantar i les seves obsessions fan d’aquesta obra una meravellosa metàfora sobre la societat actual i la solitud de l’ésser humà.
Ressenya (Publicada el 28 de setembre 2014 en castellà):
Estrany i fascinant llibre on l’autor, Peter Terrin, explora a través de la veu del seu personatge, un vigilant anomenat Michael, les pors al desconegut, la llibertat o la solitud, tot això mitjançant una estètica literària molt avantguardista.
Dos vigilants d’un edifici d’apartaments de luxe conviuen en l’aparcament soterrat de l’immoble, totalment aïllats del món exterior i, sense respirar aire pur o veure amb prou feines la llum natural, realitzaran el seu treball de vigilància sempre sota la prohibició de mantenir relació amb els residents i abans de res, salvaguardar la vida d’aquests davant possibles amenaces.
Quan els inquilins de l’immoble, excepte un, abandonen sobtadament l’edifici, els vigilants començaran a barrejar la hipòtesi d’una gran catàstrofe en l’exterior. En deixar de rebre les provisions que els manté amb una frèvola qualitat de vida i, sense informació i al límit de les seves forces, sospitaran sobre la possibilitat d’una prova de resistència per part de l’organització que els contracta per aconseguir un futur ascens i poder engrossir les files dels vigilants d’elit.
Distòpia sobre un futur no gaire llunyà en una ciutat qualsevol, de fet desconeixerem el lloc on se situa la novel·la i la data en la qual s’emmarca aquesta història, Peter Terrin va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea amb aquest el seu llibre, El vigilant.
Si com a gènere literari el de la ‘distòpia’, entenem la descripció d’una societat futura on, a conseqüència del món actual, predominaria la infelicitat o la dominació de l’ésser humà i que com a missatge portaria l’advertiment del que podria ocórrer si no es rectifica, aquesta novel·la podria classificar-se entre thriller psicològic i novel·la apocalíptica.
És indubtable que els protagonistes desconeixen el que podria ser ‘la bellesa del caos’ (Beneït sigui el caos, perquè és símptoma de llibertat, frase de el ‘vell Professor’ Tierno Galván) al que el lector, a mesura que va avançant en la lectura de El vigilant, anirà sentint una sensació de claustrofòbia i angoixa, provocada per l’absència de desordre i llibertat, on les al·lucinacions dels personatges, descrites per l’autor d’una manera absurdament magnífica, ens portaran a seguir avançant amb la lectura i a seguir la rutina d’aquests homes en el seu treball i llegir com reiteren de manera incansable aquells paràmetres estipulats per a la seva comesa de forma mecànica i insistent, sent capaces de repetir, pesadament i fins a la sacietat, unes absurdes regles acte-imposades:
Harry munta guàrdia en la cadira del costat de la porta. Cada tant s’aixeca i camina traçant un petit cercle.
Quan pansa per davant de la porta, la seva ombra enfosqueix tota l’habitació. Comprova la pinta de cartutxos de la seva arma i ho introdueix en el carregador amb un clic sec. Encara que no li veig, sé que allarga el braç i subjecta la pistola davant de si; tal vegada recolza una mà en l’altra. El seu ull dret mira al llarg de l’alça i l’osca, el seu índex es tiba al voltant del gallet.
Aprofundir en les demències, pors, rutines i desinformació de dos individus tancats en un soterrani d’un edifici dia després de dia, que obliden que tot el que necessiten està a l’altre costat precisament de la por, és realment arriscat; però si hem de tenir en compte la metàfora o el missatge que ens llança Peter Terrin i l’aclaparant capacitat de l’escriptor per contagiar-nos de la covardia o o del caràcter pusil·lànime dels seus personatges, haig de dir que al meu entendre, aquest és un llibre amb una execució ‘tècnicament’ gairebé perfecta.
El vigilant és una ficció singular per la seva pràcticament absència de personatges, subtrames, o girs que canviïn abruptament la situació que se’ns planteja des de l’inici. Un llibre gairebé lineal, encara que evidentment hi ha sorpreses però potser no les que espera el lector, on la falta d’informació, igual que els protagonistes, ens portarà a una lectura on la causa-efecte de les seves pors serà recíproca i on la visió del que podria ser el futur de la nostra societat, causa paüra i respecte.
Amb una prosa que cobra sentit i amb una nova estètica visual, aquest és un d’aquells llibres en els quals se seguirà pensat durant diversos dies una vegada finalitzada la lectura, per la qual cosa la gosadia de Peter Terrin en compondre El vigilant, cobreix les expectatives d’aquells que busquem lectures que per diferents, no només no deixen de restar en el nostre haver-hi sinó que sumeixen punts. Com ha de ser.
