Entrevista a Jorge Gamero, autor de ‘Tòquio al cor’

Entrevista a Jorge Gamero, autor de ‘Tòquio al cor’

Tòquio al cor ens narra la història d’un noi, en Joan, que amb catorze anys l’any 2013 decideix que vol participar en la cursa de marató dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Per quina raó vas triar aquesta prova esportiva?

En primer lloc perquè sempre m’ha apassionat l’atletisme i dins de les diferents proves, les de fons m’admiren per la seva èpica i dificultats. Justament perquè a mi sempre em costava fer kilòmetres i si destacava en alguna prova era en les de velocitat, sobre tot, els 100 metres. Fixeu-vos quin salt de distància… I també perquè soc un enamorat de l’Olimpisme i tots els valors que comporta. D’això en té la culpa el meu primer mestre d’Educació Física, l’Eugeni Batallé. Des dels jocs de Montreal de 1976, quan tenia onze anys, no me’ls he perdut mai, per tele, excepte els nostres, els de Barcelona 92 que els vaig viure intensament i en directe.

Com vas viure tu el dia en el que el COI es va reunir a Buenos Aires, el 7 de setembre de 2013, i va guanyar la candidatura de Tòquio?

Doncs exactament com el meu personatge protagonista, assegut al sofà de casa veient l’acte de les votacions i el veredicte final. I com el protagonista, en Joan Molero, vaig decidir córrer la marató, tot i que en el meu cas, amb l’escriptura no pas literalment, sinó literàriament…

Un dels reptes del Joan és tirar endavant els estudis alhora que es prepara a nivell professional per jugar als Jocs Olímpics. Com veus aquest panorama al que s’han d’enfrontar molts esportistes d’alta competició?

Difícil. En primer lloc perquè ho és en qualsevol cas i en segon lloc perquè aquí no s’inverteixi en l’esport tot el que l’esport mereix. Sovint, sense la dedicació sacrificada dels atletes i de les famílies es fa molt complicat arribar als objectius.

Tu també vas haver de compaginar amb els estudis algun esport?

Sí, però ni molt menys d’elit i a sobre, en l’esport anomenat, per raons de mercat, com l’esport rei, el futbol. Vaig jugar fins a tercera divisió nacional fins als primers anys de la Universitat però molt lluny de la professionalització. Ho haig de reconèixer, jo també vaig somniar ser com Johan Cruyff, com tants nens ara volen ser Messi, abans que no pas Usain Bolt o Eliud Kipchogue…

Practiques algun esport actualment?

Corro un parell de cops per setmana, i jugo a futbol o a futbol sala de tant en tant. Practico esport molt menys temps del que voldria. Suposo que la feina i el dia a dia son dues excuses habituals per no fer-ne més. També és cert que gran part del meu temps lliure el dedico a la lectura i l’escriptura.

Alguns dels temes que es tracten a Tòquio al cor són l’amor, el valor de l’amistat, la por al fracàs o el vertigen de l’èxit. Quines són les principals conclusions que es poden extreure d’aquesta història?

Que l’amor ens impulsa en tot allò que fem, tan sigui de la parella, com de la família i els amics. Que sense amor i emocions res no té sentit i no es pot anar enlloc. L’esforç i l’èxit son proporcionals a l’afecte de qui ens acompanya i segons sigui, el fracàs no és important. La fórmula seria: èxit és igual a esforç més amor.

Tot i ser una novel·la juvenil, pot arribar també al públic adult?

Sens dubte. Entrenadors, professors, pares i gent de l’esport en general es poden trobar molt identificats. M’agrada adreçar-me a tots els agents importants de l’educació dels adolescents en la meva obra juvenil tot i que òbviament, ells, els adolescents, són i han de ser els protagonistes, el pal de paller enmig de totes les reflexions que proposo.

També parles de l’esforç solitari que suposa preparar-se per uns Jocs Olímpics. Aquí t’has inspirat en la feina que desenvolupes com a escriptor?

Efectivament, hi ha moltes concordances. Escriure és una activitat de fons… a on necessites practicar constantment, marcar-te fites, planificar… i a on la meta, si ets exigent, sempre la veus lluny. Escriure i córrer fons son dues activitats solitàries,  tan dures com plaents i en el meu cas, inevitables.

De fet, a la novel·la cito, entre d’altres llibres, De què parlo quan parlo de córrer, de l’escriptor japonès Haruki Murakami a on explica la seva experiència com a escriptor i maratonià i compara ambdues activitats a través de la seva experiència. Murakami va córrer 23 maratons com a corredor aficionat i ha escrit un munt de llibres, però en aquest que menciono el vincle que estableix és absolutament emocional.

Quina és per tu la pitjor part de l’ofici d’escriptor?

Mentre escric, cap part és la pitjor part… inclús quan reescric, que potser és la part més dura. Escriure és un rar plaer de solitaris i literaturadictes. Ara, això sí, de l’ofici la pitjor part és quan un cop dones per acabada una obra, la qual cosa ja és una fal·làcia… tot el procés per a publicar-la. Un procés llarg i atzarós…

No es la primera novel·la juvenil que escrius. L’any 2012 es va publicar la teva primera obra juvenil (Simón, no; Saimon. Loqueleo). Què és el que més t’atrau d’aquest gènere?

Doncs ben mirat, el que més m’atrau és que m’ha captivat per sempre gràcies al contacte amb els adolescents… Vull dir que jo, abans del meu estimat Saimon, no m’havia plantejat altre cosa que ser escriptor, sense una etiqueta concreta. Però primer vaig ser professor, porto 25 anys tractant amb professors des de la meva feina comercial a l’Editorial Grup Promotor Santillana, i tenia ganes d’explicar una història d’històries sobre la situació de desencant del professorat, especialment el de secundària. La editorial va creure en el text, i després de set anys i gairebé dues-centes trobades a col·legis i instituts ja no puc parar. El retorn que m’han donat els joves, com a persona i com a escriptor, no té preu.

També tens diversos llibres de relats i novel·les per a adults. En quin gènere literari et sents més còmode escrivint?

Exacte, al marge del que deia abans, també escric per adults. Sempre dic als amics, i als alumnes, que sóc com dos escriptors en un, i de ben diferents. He publicat un parell de llibres de relats, i a principis de l’any vinent publico el tercer, també he col·laborat com a coautor en set antologies més de diversos autors, però novel·la per adults, encara no… Una altre cosa és que tingui algunes al calaix, com tants col·legues d’ofici. Estic acabant una de ben llarga amb la que porto més de vuit anys treballant.

Pel que esmenteu de la comoditat… no sé si la paraula seria comoditat. El que sí hi ha és una diferència fonamental que sempre els dic als adolescents quan m’ho demanen: quan escric per a ells és més difícil, almenys per mi… Quan penso en ells, sento una responsabilitat amb els missatges que quan escric pensant en gent gran no em preocupen. Per adults m’amoïna més la forma literària que no pas el contingut.

Veiem que tens un bloc (http://gamerojorge.blogspot.com). Quins continguts hi poden trobar els teus lectors?

Sobretot ressenyes de llibres que llegeixo, però també notes, petits micro relats, fotos, notes de lectors, alguns vídeos del que vaig fent. És un bloc molt bàsic, potser no és el més bonic del mon, però trobo que allò més important son els textos que conté.

En quins projectes estàs treballant actualment? Ens pots avançar alguna cosa?

Com que sóc força inquiet i eclèctic, tinc tres projectes començats, el més ambiciós és el que us deia abans, una novel·la per adults sobre la llibertat i en contra dels pensaments únics, a través d’un personatge que trencarà molts esquemes… També tinc avançat un llibre de relats exclusivament de futbol i una tercera novel·la juvenil de la que només tinc la idea però la protagonista, ja s’ha presentat en unes primeres pàgines a modus d’inici. Bé, i per a començaments de l’any olímpic publico amb Stonberg Editorial el meu tercer llibre de relats per a adults amb el títol, provisional, de Piel y palabras.

Redacció

Share Button