Jo tenia deu oliveres

Jo tenia deu oliveres. Josep Masanés. El Gall Editor.


Per Cristina d’@obrirunllibre

La Dalita viu a Alep, Síria, amb la seva família: l’Aram, el marit, i dos fills petits, nen i nena. És professora de primària en una institució marista. L’Aram treballa en una fàbrica química. La Dalita té plantades deu oliveres al jardí de casa. És una família feliç. Però sense saber gairebé com, esclata tot.

A les notícies de la televisió ja no sortia la presentadora habitual. L’antiga presentadora era per a nosaltres com de la família. Jo era petita i ja presentava el telenotícies. No van donar cap explicació de la seva desaparició de les pantalles. Ara sortia una noia nova, molt jove, tot i que intentaven envellir-la amb el maquillatge i duia un mocador blau cel al cap que dificultava percebre la seva fisonomia. 

Aquest paràgraf pertany a un apartat —La desinformació— de Jo tenia deu oliveres, últim Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018 de l’autor Josep Masanés, un llibre amb una gran sensibilitat i narrat en primera persona per la veu de la Dalita.

Jo tenia deu oliveres, és un llibre fàcil de llegir però dur d’assumir. En aquesta ocasió, Josep Masanés posarà la seva prosa al servei de la tendresa, desenvolupant des d’abans de l’inici de la guerra —amb senyals ja explícits com és el canvi de la presentadora de les notícies a la televisió—, passant per el moment en què són conscients del que és inevitable: «No sé explicar com va començar la guerra […]. No hi ha cap senyal al cel, en el vol de les aus, en el decaïment de les plantes», o explicant la força que empeny a les persones en condicions extremes. Tot a través de la mateixa família i el seu entorn, mitjançant uns capítols epistolars amb noms força explicatius com: Abans que tot comencés, La guerra a prop, La quotidianitat de la guerra o La por, entre d’altres. (I dels que no es pot seguir enumerant per no caure en l’espòiler). Una narrativa amb bellesa malgrat tot el que suposa una guerra i les dificultats que tots hem conegut des del nostre sofà a casa, mentre altres persones viuen un holocaust terrible des de l’any 2011.

La seqüència del llibre i el seu progrés, és com una espasa de Dàmocles perquè en tot moment sabrem quin serà l’avanç de la família (ja he dit que coneixem bé aquesta guerra). I aquí és on Josep Masanés farà un gran exercici literari i sabrà extreure les emocions per les coses petites, i importants, com pot ser un pot de melmelada o un llibre subratllat, fent dels elements i detalls un univers especial i bell en un petit gran llibre que explica horrors i que, i això és molt difícil, no caurà en el recurs fàcil.

Sorprèn el canvi de registre de l’autor que sempre ha utilitzat una prosa contundent i fins i tot concisa per narrar fets. Aquí trobarem igualment oracions breus i paràgrafs curts, però també d’altres on l’extensió pot arribar a dues pàgines amb un posat més reposat i tranquil encara que amb denúncia social i mirada crítica. En definitiva, l’autor ha sabut extreure tots els components d’aquesta situació tan colpidora que sembla no tenir final.

Jo tenia deu oliveres. Un canvi de registre de Josep Masanés. Un crit a l’esperança que posarà llum a la foscor.

«El colom va tornar al capvespre duent al bec una fulla d’olivera acabada d’arrencar». GÈNESI (8, 11)

 

Share Button