La cosina Rachel

«La cosina Rachel». Daphne du Maurier. Traducció de Marta Pera Cucurell. Viena Edicions.

Per Cristina d’@obrirunllibre

Hi ha una frase memorable de Hitchcock que diu: «Imagini’s a un home assegut en el sofà favorit de casa seva. Sota té una bomba a punt d’esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens».

La clau del suspens es troba en la frase «ell ho ignora, però el públic ho sap» que traslladat a un llibre seria «ell ho ignora, però el lector ho sap». I això és La cosina Rachel (1951): una intriga que des del primer capítol del llibre ja sabrem que allò no acabarà pas bé perquè se’ns explica gairebé bé tot. He dit i faré èmfasi amb el ‘gairebé’.  I si el llibre està escrit de forma exemplar sabent mantenir l’angoixa pàgina a pàgina, ja no cal dir res més —per a mi és molt més complicat i gratificant  llegir un llibre que sap conservar un desassossec constant durant la lectura que altres intrigues actuals que necessiten girs infinits per mantenir l’interès—.

És sabuda la predilecció del director de cinema Alfred Hitchcock per adaptar els llibres de l’escriptora britànica Daphne du Maurier a la pantalla gran. L’autora de La cosina Rachel i d’altres obres que hem tingut la sort de poder gaudir en cinema com Rebecca, The Birds o Jamaica Inn van ser dirigides pel mestre, però no així La cosina Rachel (1952) que va ser adaptada per al cinema per Henry Koster amb una magnífica, petita i fràgil Olivia de Havilland com Rachel i Burt Lancaster en el paper de Philip. Això sí, un film amb més d’una llicència sobre el llibre, però amb una Havilland que el paper de Rachel semblava una segona pell.

Ambientada basicament a la costa de Cornualla, lloc on va viure du Maurier, l’argument de la novel·la és senzill: un jove de 24 anys, en Philip Ashley, coneixerà a Rachel, la viuda del seu cosí i tutor Ambrose —Philip és orfe—. Aviat sospitarà que la Rachel té alguna cosa a veure amb la mort de l’Ambrose. Així, amb aquesta premissa i narrada en primera persona per en Philip, la novel·la transcorrerà durant 416 pàgines amb un suspens d’un gran nivell i d’una tensió elogiable.

«No vaig tenir cap pressentiment, aquell últim vespre que vam estar parlant, l’Ambrose i jo, abans que emprengués el seu viatge definitiu. No vaig tenir cap premonició del fet que no tornaríem a estar mai més junts.»

El més encertat a parer meu, és que mai sabrem què en pensa Rachel —molt en la línia de l’autora en altres obres—, sinó que la nostra cabòria estarà totalment influenciada per una banda per la versió que en Philip ens anirà explicant i per altra banda per unes cartes del cosí Ambrose, el marit de Rachel, que apareixeran de manera irregular en el temps. La ‘no’ veu de la Rachel és la definitiva puntada per un lector ja prou angoixat amb la trama.

Bon llibre i bona recuperació de Viena Edicions aquest any 2020.

***

Daphne du Maurier era filla de l’agent teatral Sir Gerald du Maurier i l’actriu Muriel Beaumont que li van procurar una formació exquisida. Com era habitual entre les famílies benestants de l’època, es va educar a casa, i més endavant en internats de París. Lectora voraç, va començar a escriure contes el 1928, i tres anys després va publicar la seva primera novel·la , The Loving Spirit. Però va ser el 1938, amb la novel·la Rebecca, que es va convertir en una de les escriptores més reconegudes del seu temps. S’han fet pel·lícules de moltes de les seves obres. Du Maurier va passar bona part de la seva vida a la costa de Cornualla, al castell de Menabilly, que es convertí en l’escenari de molts dels seus llibres. El 1969 fou nomenada Dama de l’Orde de l’Imperi Britànic.

 

 

 

Share Button