La dona que fugia de la boira. Albert Llimós Bifet. Labutxaca.
Per Victor Espiga
Aquesta novel•la ens narra la vida de la Teresa.
Per ser més exacte, l’autor agafa la vida de Teresa com a excusa per explicar-nos la quotidianitat de la gent anònima durant la Guerra Civil Espanyola i tot el llarg període de la dictadura franquista, amb Lleida i rodalia com a entorn principal de la primera part de la novel•la.
Per ser més exacte, l’autor agafa la Guerra Civil com a excusa per explicar-nos totes les guerres. Perquè de guerres només hi ha una que es va repetint en diferents moments històrics i en diferents indrets. Com no pot ser d’una altra manera, el fet diferencial d’una guerra a Lleida és la boira, que tot ho difumina.
La primera part de la novel·la ens explica com impacta la guerra als que la pateixen, i com més enllà dels trets, les bombes i de les ferides que deixen aquestes, les marques més profundes que deixa la guerra esquerden la nostra identitat, el nostre jo, i el canvien per sempre. Això fa que, en acabar-se la guerra, la lluita interna no hagi fet més que començar.
La segona part ens col·loca en la tensió d’haver d’escollir entre l’elecció de l’oblit com a mitjà per poder seguir amb el dia a dia després de la guerra, o per altra banda, l’elecció del no oblit com a únic mitjà per mantenir-se viu de debò. La traïció de l’oblit o l’oblit de la traïció, aquesta és la qüestió
Els personatges d’aquesta novel·la són entitats definides pel seu conjunt d’emocions. Emocions que va despertant la guerra i que en són la seva evident conseqüència (segurament, una conseqüència inevitable). I pel que fa a les emocions, tots sabem que també n’hi ha de vencedores i de vençudes. Tot i que a vegades per descobrir quines són les guanyadores, cal esperar molts anys després d’acabada la guerra. Potser aquesta guerra no acaba mai. Ni després de morts, quan ens convertim en boira.
El llibre està articulat per mitjà de capítols curts que li donen el ritme frenètic del camp de batalla. Sovint l’autor juga a fet i amagar a l’inici dels diferents capítols, intentant fer-nos dubtar del que ha passat (o no) al final del capítol anterior. Està clar que a la guerra res és el que sembla.
Dintre d’aquest joc ocult en alguns capítols, m’agradaria destacar el genial capítol del bombardeig sobre la ciutat de Lleida, on per mitjà del recurs d’anar canviant (sense avisar) el subjecte sobre el que ens parla el narrador, l’autor reflecteix, amb una gran elegància narrativa, que sota d’un bombardeig tots som el mateix subjecte. Per desgràcia, el verb sí que canvia, i l’escullen els guanyadors.
“… es podia conviure amb aquella falsa sensació que a guerra era a uns quilòmetres enllà. Però, de cop i volta, els avions ho havien canviat tot. A partir d’aquell dia, tots sabien que la mort s’enlairava per damunt de la ciutat, per damunt dels seus caps.”
“Va cridar amb totes les seves forces mentre s’aferrava a terra i empenyia més i més. Fins que va sortir. Una nena. La va agafar amb els dos braços i després de netejar-la amb un tros net de tela, va col·locar-la sobre el seu pit. Un altre avió va passar a tota velocitat per damunt de mare i filla. Va ser l’últim que va veure la Teresa.”
***
Albert Llimós Bifet (Torrefarrera, el Segrià, 1981) és llicenciat en Comunicació Audiovisual per la UPF i en Periodisme per l’UAB, i treballa des del 2013 com a periodista al diari ARA. “La dona que fugia de la boira” és de moment la seva única novel·la publicada. Aquesta novel·la va ser la finalista del Premi Sant Jordi al 2010.
