«La memòria de l’aigua»
Montse Barderi. Columna Edicions.
Per Anna Miralles
La memòria de l’aigua de la Montse Barderi, és la història colpidora de tres generacions de dones d’una mateixa família que lluiten per defugir d’un destí gens amable. Les tres protagonistes són la Clemència, l’àvia, la seva filla, la Rosalia, i la Núria, la néta. De la mà d’aquestes tres protagonistes fem un recorregut per la Catalunya més pobra de finals del s. XIX fins a l’actualitat, i som testimonis de les dificultats d’aquestes tres dones per trobar el seu propi camí i el seu lloc al món.
La novel·la es divideix en tres parts i en tres moments històrics diferents. La primera part ens situa a principis del segle passat, a Bellparatge, quan la Clemència, “rossa com un fil d’or”, té deu anys i ja és gran per anar a servir a casa de l’amo Gasull. És una noia inquieta, atreta pels llibres i amb moltes ganes d’aprendre. Quan gràcies a un tracte que fa amb el fill de l’amo, el Negre, aconsegueix anar a escola, pensa que el seu destí serà molt diferent del de la seva mare i les dones del seu entorn i que podrà deslligar-se d’una realitat que sotmet la dona, però això malauradament no serà així perquè els qui són pobres com ella no tenen cap oportunitat de decidir el que volen fer amb la seva vida.
“-Cadascú té el seu destí, Clemència. Hauries d’estar contenta que t’hagin deixat anar un curs a escola i saber molt més que la majoria de dones i homes que serveixen a la casa de l’amo. […]. Realment, la gent de la vostra mena no esteu mai contents, se us dona una mà i agafeu el braç. […]. I ara ja pots marxar. No vull sentir més disbarats, ni queixes, ni plors ni animalades d’una nena que ja han consentit massa entre tots plegats”.
El temps anirà passant i veurem com la Clemència acabarà casada a contracor amb el Negre -renunciant al seu veritable amor, el Pere- i vivint en un món de “llops” del qual només pensa fugir-ne.
“I el dia va arribar, i ella, trista i cansada, com si tot el pes del temps li caigués al damunt, va entrar a l’església de bracet de l’amo Gasull, amb el mestre entre els convidats i el mossèn a l’altar, i va imaginar que allò no era un casament sinó un banquet de llops amb el be lligat de potes sobre la taula. Que tant era que li posessin un vestit, un ram de flors i fessin un banquet amb violins. Que era l’àpat dels llops
La segona part la protagonitzarà la Rosalia, “la mestressa del silenci”, la filla de la Clemència. Deixem Bellparatge per assistir al creixement de la indústria tèxtil a Valdrà i conèixer el paper esclau de la dona a les naus on es treballava moltes hores cobrant uns sous de misèria. Veurem com la Rosalia acabarà vivint en una casa de caritat, patint el maltractament de les monges, evitant l’assetjament dels capellans i aprenent a passar desapercebuda per sobreviure.
“Va rebre una falsa caritat per la qual va haver d’estar agraïda, un “Tu no vals res i sort en tens de nosaltres”, que es va haver de sentir dir tota la vida, va viure un adoctrinament polític i religiós que tampoc es qüestionava gaire, que ja li anava bé per viure, però sempre sense profunditat ni fanatisme, del que es tractava era de passar un dia més, perquè ja se sap que així els anys s’empenyen i del que es tractava era de seguir viva”.
Rosalia acabarà casant-se amb l’Artur, un home de caràcter imprevisible i violent, deixarà la fàbrica on treballa i llogaran un bar al qual hi dedicaran tota la vida.
I arribem a la tercera part, la més extensa, on coneixerem la protagonista indiscutible de La memòria de l’aigua, la Núria, “la del futur incert”, la néta de la Clemència, la filla de la Rosalia i la que, per fi, sí que aconseguirà, amb molt d’esforç i sacrifici, conquerir una vida amb més oportunitats, diferent de la que han tingut les dones de la seva família, gràcies a la formació i, sobretot, als llibres, a la literatura que esdevé una via d’escapament. La Núria haurà de treballar al bar dels pares servint taules des de ben petita, haurà de treballar a la fàbrica i mentre ho fa traurà temps per estudiar i formar-se. Contrasta la sensibilitat de la Núria amb la realitat que l’envolta: la brutalitat del pare, la infelicitat i apatia de la mare. La Núria és una nena amb mancances, sobretot, afectives.
“Un estiu el teu pare va decidir dormir al teu llit perquè a l’habitació de matrimoni hi feia massa calor i tu vas anar a dormir amb la teva mare. I per primera vegada vas sentir un cos humà a prop, i vas veure que allò no és que fos bo, és que era simplement meravellós. I vas demanar a la teva mare que et toqués, que t’agafés la mà, que t’acariciés els braços o una cama; necessitaves desesperadament sentir la mà de la teva mare a sobre dibuixant formes a la teva pell. Però la mare et tocava com si t’arranqués una crosta i de seguida s’adormia. […]”.
Acompanyarem la Núria en el seu creixement personal, en l’acceptació de la seva homosexualitat, en la seva soledat no sempre buscada, en l’aprenentatge i acte d’entrega que suposa la maternitat, en la necessitat de donar-se als altres, en les diferents maneres de viure l’amor i el patiment que suposa l’enamorament i el desamor… La Núria és un personatge que es configura a mesura que la llegim, l’anem coneixent a mesura que ella es va coneixent; i torna a construir la relació amb la seva mare amb molta generositat i sense retrets. La Núria és una i alhora és totes les dones que l’han precedida.
La memòria de l’aigua és la història de la mateixa autora i de la seva família -tot i que els lectors no sabran del cert què és real i què és ficció-, i per explicar-nos-la utilitza diferents veus narratives que es van alternant de manera que qui narra els fets varia segons si s’ha de parlar de la Clemència, de la Rosalia o de la Núria; a vegades, fins i tot, s’estableix un diàleg entre les tres dones protagonistes per tal de decidir qui és la més adient per parlar. Tot un encert.
“-Qui ha d’explicar quan et vas enamorar Núria? Soc la teva àvia, parlaré també de l’amor, del desig que vas sentir, del sexe que vas viure… Vols que posi la meva mirada sobre això o prefereixes explicar-ho tu? -Àvia, jo he parlat del teu desig i de la nit clandestina que vas passar al maset. Podem explicar-nos les pells que tant hem estimat. -Però i la Rosalia? Ja ha dit abans que no la deixem parlar. No hauria d’explicar res de tu ni de mi? […]”.
Molt interessants també els girs puntuals de la trama pel que tenen de sorprenents i inesperats, i perquè presenten els fets des d’un altre punt de vista.
La prosa de l’autora és molt neta, rica alhora que planera, que traspua sensibilitat i poesia en moltes ocasions. És una novel·la que parla de l’amor, del perdó, de la reconciliació, d’un món on la violència —tant verbal com física—, està normalitzada, de la soledat, de la injustícia social, de la literatura (omnipresent Lorca i el seu llibre Impresiones y paisajes), i de l’escriptura —sovint terapèutica—… de tants i tants temes que fan de La memòria de l’aigua una novel·la sòlida, molt ben construïda, amb uns personatges femenins entranyables, creïbles i valents.
Barderi ha dit quan se li ha demanat que amb La memòria de l’aigua ha volgut donar veu a les dones de classe humil per tal que expliquin la seva història “amb la seva pròpia veu” perquè “les dones de classe humil no hem pogut explicar la nostra història”, atès que fins ara la literatura ho ha fet però de la mà d’autores “benestants” (entrevista a la Nació Digital, 18 de setembre de 2019). És molt fàcil que moltes lectores, i lectors, es puguin sentir identificades en alguns moments de la novel·la. En el meu cas, he vist en la Clemència i la Rosalia personificades la meva àvia, vídua de guerra, i la meva mare que van haver de marxar soles del poble, de Santa Coloma de Queralt, per iniciar una nova vida a Sabadell (Valdrà a la novel·la) treballant hores i hores a la indústria tèxtil que en aquell moment donava feina a qui s’avenia a treballar en unes condicions precàries –no hi havia més remei-; o més endavant cosint peces a casa, en el cas de la mare, per guanyar un sobresou després de treballar a la fàbrica. En aquest sentit, el llibre és bon testimoni de l’evolució del món laboral de la dona i del seu paper dins la societat.
Aquesta de ben segur que no ha estat una novel·la fàcil d’escriure per la Montse Barderi pel que suposa parlar d’un mateix, buscar en les seves arrels, en el més profund, allò de què parlar i mostrar aspectes íntims que, siguin tant reals com ficticis, suposen buidar-se, i és per això que cal agrair-li la valentia a l’hora de decidir-se a fer-ho.
Cal, doncs, recomanar La memòria de l’aigua perquè es gaudeix moltíssim de la seva lectura. A més, es un Premi Prudenci Bertrana 2019 més que merescut.
***
Montse Barderi és escriptora, periodista i filòsofa, especialista en estudis de gènere. És autora de vuit llibres tant de literatura com de filosofia pràctica. Ha estat traduïda a l’italià, al romanès i al portuguès. Els seus darrers llibres, tots ells publicats a Columna, són Camí d’anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau, i el llibre de relats il·lustrat Dones úniques. Dones d’aquí que no podràs oblidar. Col·labora mensualment a la secció Tribuna d’El Punt Avui. Ha estat membre de la junta Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, subdirectora amb Fina Birulés del X Simposium Internacional de Filòsofes IAPh, patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal, forma part del projecte guanyador eTwinning 2015 en l’àmbit Europeu de Ciutats Educadores i el 2019 ha estat nomenada comissària de l’Any Teresa Pàmies per la Institució de les Lletres Catalanes.
