«Sal roja. El Llop de Cardona». Ramon Gasch Pou i Teresa Sagrera Bassa. Columna Edicions.
Per Victor Espiga
Aquesta no és una novel·la històrica. Aquesta no és una novel·la sobre la Guerra de Successió. No és la història de la resistència del castell de Cardona entre el 1711 i el 1714. Tampoc, encara que ho sembli, és un llibre sobre la vida (o una part de la vida) de Miquel Ferrer –el llop de Cardona.
Aquesta novel·la utilitza tot això, i molt més, per parlar-nos d’allò que existeix més enllà de qualsevol moment històric, i més enllà de qualsevol indret físic, simbolitzat això pel mateix castell de Cardona (que podríem considerar, per què no, protagonista de l’obra). El castell se’ns presenta com allò que és permanent, resistent als atacs exteriors, immutable fins i tot després d’acabada la batalla (estaria bé que després de cada batalla interna, tots tinguéssim algun castell que quedés dempeus, encara que hagués de capitular per no fer-nos més mal!).
Aquest llibre ens parla d’allò que ens fa humans, inclús en les situacions més inhumanes. És un llibre d’emocions i sentiments. Sentiments que utilitzen, com si fossin espectres emocionals, els personatges de la història per manifestar-se i evolucionar al llarg del relat.
La Guerra de Successió com a escenari que sobrevola tota la novel·la, permet als autors posar-nos sobre la taula (o potser ara ja hauríem de dir sobre la tablet) binomis emocionals contraposats, essent paradigmàtic en aquest sentit el personatge principal, Miquel Ferrer, capaç de mostrar-nos a dosis equivalents, l’amor incondicional cap als seus i la ràbia més salvatge cap als de l’altre bàndol. Sentim perquè som humans, i la guerra, l’espectacle més poc humà que et puguis imaginar, no n’és una excepció. Per això, tot i saber des del principi el resultat final d’aquella guerra, en cap moment la història perd força. La guerra només és l’excusa.
Com que una guerra és sempre una lluita de bàndols, els autors filtren entre el relat fragments del diari personal d’un enginyer del costat borbònic, utilitzant-lo els autors per humanitzar també els soldats comandats per Felip V. Tots som iguals enmig de la guerra. I fora de la guerra, també.
«… malauradament, les idees no ens donaran la llibertat».
«Quan parlem de guerra sempre pensem en els morts i els ferits de les batalles… Hi ha més baixes entre les famílies que entre els soldats, però d’aquesta gent anònima no en parla ningú. Ja es veu que aquests no són importants».
Trobo destacable la capacitat d’encaixar personatges reals i personatges de ficció sense que el lector es qüestioni a quin d’aquests dos grups pertany cada personatge. És cert que al final del llibre hi ha un índex que separa els personatges reals dels ficticis, però la gràcia de la novel·la està en que tots els personatges tenen alguna part real (alguna part present en cadascú de nosaltres, ens agradi o no).
També crec que cal posar èmfasi en un estil i en un llenguatge sense artefactes ni floritures, acurat i precís, fent que la lectura sigui plàcida com una baixada en bici, sense plantejar-te abandonar a mitja etapa, ni la típica sensació de defalliment que sovint et xiuxiueja a mig llibre.
I la victòria personal és trobar a l’esprint, després de creuar la línia de meta i tancar el llibre, el teu propi castell de Cardona.
Sal roja és una novel·la escrita a quatre mans, dues de Teresa Sagrera Bassa i dues de Ramon Gasch Pou.
Teresa Sagrera Bassa (Sant Pere de Vilamajor) és escriptora i mestra. És membre del Centre d’Estudis del seu municipi natal, on ha publicat un llibre i diversos articles; l’any 2012 va quedar finalista del Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Confidències d’una reina; a l’abril del 2014 va publicar el conte Com un xàfec d’estiu a la revista Vallesos. Aquest 2019 també ha publicat la seva primera novel·la juvenil Pots comptar amb mi. Col·labora mensualment amb Nació Digital, El 9 Nou, Vallesos i Bagant.
Ramon Gasch Pou (Santa Maria de Palautordera, 1950) és escriptor i enginyer tècnic elèctric. Ha publicat tres manuals tècnics i un llibre de vivències entorn de la seva professió. A més d’un recull de contes, és autor de les novel·les D’un temps sense esperança (2004) i Núvol negre (2008). Com a membre fundador del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny) ha participat en la publicació de tres llibres de relats. En col·laboració amb Andreu González Castro, ha escrit Bon cop de falç!, que va ser guardonada amb el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, Defensors de la terra i La venjança dels almogàvers. La seva darrera obra ha estat el Llibre de veritats i secrets (2016). També compta am una extensa obra pictòrica.
***
Víctor Espiga i Garrofé (Barcelona 1977). Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona. Metge especialista en Anestesiologia. Metge acupuntor pel COMB. Metge especialista en el tractament d’addiccions.
Podeu llegir els seus relats, els seus poemes i les seves reflexions tant a facebook (Víctor Espiga) com al blog www.lletresigargots.wordpress.com
